L’últim que li passa pel cap a Anna Elias és apagar el forn. Al capdavant d’una fleca familiar que va per la quarta generació, porta gravat al cervell que el pa és un aliment de primera necessitat. I també sap que el Forn Elias, al carrer Rogent de Barcelona, és més que un negoci. “Al barri som una institució”. Darrere del mostrador saben el nom de tots els clients. Coneixen què compra cada família cada dia de la setmana. Serveixen pa a les escoles de l’entorn. I per Nadal, mig barri baixa a la fleca les cassoles amb pollastres, galls dindi i estofats per coure’ls al seu forn giratori, de cinc metres de diàmetre. És d’aquells comerços on els veïns deixen tranquils les claus de casa perquè algú les reculli.

L’Anna i el seu fill Enric, des de l’obrador, han afrontat la crisi del coronavirus amb l’ofici i la responsabilitat de sempre. Segueixen fent pa amb les mesures higièniques i sanitàries que toca, ara més exigents. Han adaptat la producció a les circumstàncies: “La gent ha tornat a demanar pans grans, de quilo, i venen només dues vegades a la setmana”. Obren només al matí: “Per evitar que la gent surti de casa més del que és imprescindible”. I porten pa a casa dels clients més grans. “Són dones que van passar la guerra amb els meus pares, que es protegien de les bombes al mateix refugi”. Les mascaretes que utilitzen els clients durant la crisi han introduït una altra novetat darrere del mostrador: “No veiem la boca de la gent, hem après a llegir les expressions i els somriures als ulls”.

Per protegir els treballadors i els clients, a la fleca van decidir fer dos equips i no coincidir entre ells. S’alternen: un dia treballen uns, i l’endemà descansen i treballen els altres. La facturació ha caigut un 40%, però ara com ara la cap no es planteja prendre cap mesura dràstica: “Som una família, entre tots ho arreglarem, d’aquí a res estarem fent coques per a les revetlles d’estiu”, diu optimista. De por no en té, assegura. Però de la tensió se li ha posat un ull vermell.

I què diria de tot plegat el Jaume, el patriarca, que va morir fa dos anys? “Ell diria que no n’hi ha per a tant, que passar una guerra va ser pitjor… encara que ara no veiem l’enemic”, sospira la filla. A la pregunta de quina ha estat la pitjor situació que ha afrontat el Forn Elias durant el seu segle d’història, l’Anna no dubta: “L’apagada que va provocar l’incendi d’una subestació elèctrica del barri. Vam coure tot el pa que vam poder amb la calor que tenia el forn i el vam regalar”. “Això d’ara és diferent, és com una pel·lícula de ciència-ficció i d’alguna manera ens sentim com heroïnes, perquè som la normalitat en la vida de molta gent. I crec que parlo per la majoria de forners artesans”.

Des del Gremi de Forners, el seu president, Jaume Bertran, coincideix amb Anna Elias en el paper dels forners, però alerta de companys que “no fan caixa ni per pagar els sous”. “En casos de necessitat els forners sempre hem estat a primera fila. Per bé i per mal hem aguantat, no tots els oficis tenen aquest tarannà, però una cosa és com ens sentim i una altra com estem des del punt de vista empresarial o la por que poden tenir alguns empleats d’haver de treballar, que és comprensible”. Bertran explica que les fleques de barri, amb clientela fixa i de proximitat són les que estan aguantant millor. Ho tenen pitjor les del centre –perquè està desert i hi ha pocs veïns—, les que tenen zona de cafeteria, que aportava el gruix de la facturació, o les que servien a restaurants. També han tancat bona part de les fleques industrials, que no tenen obrador i es limiten a acabar de coure el gènere.

Deja un comentario